Vivim en una mena de Matrix o mouen els fils de les nostres vides com a Nivel 13?

Hola, gent! Ara feia molt que no actualitzava el bloc i ja aniria sent hora, la veritat. Fa poc he vist una pel·lícula que em va fer pensar. Aquestes són les que m'agraden, independentment de si el gènere m'agrada més o menys. I, encara que la ciència-ficció acostuma a tirar enrere a la gent -a mi m'agrada, si està ben feta-, ja sabia què volia veure perquè n'havia sentit parlar: Nivel 13 (The thirteenth floor), un film de l'any 1999.

El cas és que em va entusiasmar perquè planteja una realitat diferent a la de Matrix. Mentre allà s'insinua o es diu que veiem un aspecte del món que no es correspon a la realitat i que estem sent dominats per un poder superior (les màquines; tot i que a la vida real es parla molt d'un govern a l'ombra: impossible que existeixi per la coordinació de factors que implicaria però possible en línies estratègiques bàsiques), en aquesta altra es parla de l'existència de plans de vida superiors.

La sensació d'estar-nos plantejant què hi fem aquí i d'estar dominats com marionetes per la voluntat d'algú altre crec que, en un moment o altre de les nostres vides, com a éssers humans, la tenim. La pregunta és qui defineix cada pas que fem? Una mica com a El show de Truman (The Truman show), del 1998. El que passa que mentre el personatge d'aquella pel·lícula viu, sense saber-ho, immers en un reality show i ho va descobrint, a Nivel 13 es crea un microcosmos a dins d'un microcosmos que fa de detonant perquè el protagonista s'adoni del que està passant i, gràcies a això i a l'atzar, pugui ascendir a un altre pla d'existència. I això ens podria portar a parlar de l'existència d'universos paral·lels... i no acabaríem mai xD

L'obra té punts de contacte amb la literatura, ja que els personatges es rebel·len, no contra l'autor d'un guió predefinit, però sí contra els creadors-controladors del sistema. I, a la vegada, esdevé la igualació categòrica en un mateix pla d'existència entre el personatge creat i el personatge creador.

Bé, no explico més. No hi tinc comissió ni res. Si he estimulat algú a veure-la o a plantejar-se coses semblants, ja és suficient. Apa, aquí va el tràiler de la pel·lícula que he trobat a Youtube (en anglès):

El xiqui-xiqui es balla així

Bé, no he acabat d'entendre mai gaire com funcionava això d'Eurovisió ni per quin motiu es presentava gent tan dolenta. Tampoc m'ha interessat mai gaire, la veritat. Ho he vist algunes vegades. El cas és que ara van els d'El Terrat, amb el personatge del gilipolles (sí, aquell que deia que ser gilipolles era una forma de vida) reconvertit en un tal Rodolfo Chikilicuatre i, hehe, no sé si és per riure o per plorar... una cosa sembla que sí que l'aconseguirem, que és fer riure i passar-ho bé, com a mínim.

Aquí va un repàs dels últims anys:



Aquí va la versió inicial:



Aquí la versió en dibuixos o Friki-friki:



I aquí la versió amb la lletra final ja modificada:



És clar que l'amiga Ester m'acaba de posar sobre la pista de la versió catalana, anomenada El Putxi-putxi:

Ser Alonsista i català no és incompatible

Sóc català i catalanista. Però això no significa que la meva forma d'entendre les coses hagi de passar per un tancament envers allò que ens ve de fora. En l'època que ens ha tocat viure, no entenc aquests radicalismes que, lògicament, estan polititzats. Que m'agradaria una Catalunya independent? Sí! Però també tinc clar que aquesta idea no és assumible. I també que la via armada i violenta no és la solució per aconseguir-ho. I la via del diàleg no hi portarà. Per tant, una defensa a ultrança d'allò autòcton amb un rebuig cap a allò que no és català, crec que és un gran error. Si el ciutadà de peu no pot comparar, li estem escapçant un dret inalienable com és la seva capacitat de prendre decisions. És a dir, l'estem dirigint. I en aquest sentit, alguns mitjans de comunicació catalans crec que estan equivocant l'estratègia fa anys. La persona vol lliure albir i no pressions ni dirigismes. I sinó, us recomano l'Elogi de la Follia o algun altre d'Erasme de Rotterdam... i potser ho veureu més clar.

Penso que la mentalitat ha de ser oberta. I he de reconèixer que no entenc tots aquells radicals que, per defensar el català a ultrança es tanquen en banda contra allò que ve d'Espanya. Fa temps que sóc Alonsista. L'asturià crec que és un molt bon pilot de fórmula 1. El que em sorprèn és que et trobes catalanistes que defensen Ferrari sense saber ni què és la fórmula 1 només per una postura contrària. D'una banda, hi ha els partidaris de la idea que és un xulo i no els agrada per això. Bé, jo penso que això és una imatge mediatitzada; justament si alguna cosa sembla ser és molt sincer. Que s'equivoca? És clar, com tothom. I que no el coneixem, també. Per tant, aquest argument crec que l'hem de posar en dubte perquè per jutjar a algú se l'ha de conèixer realment. La fórmula 1 és un circ mediàtic i molt sovint les coses no són com les pinten. Hi ha els partidaris de Ferrari perquè és un cotxe a priori guanyador i, ja se sap, el més fàcil és apuntar-se sempre al carro -mai millor dit- guanyador. Hi ha qui defensa a Räikkönnen només per tocar la pera o per oposició directa a Alonso. I hi ha qui considera a Alonso com a espanyol en comptes d'asturià i, directament, és rebutjable. Hi ha qui creu que és un mal pilot. El cas és que una persona que ha guanyat dos mundials de fórmula 1 i que ha estat a punt de guanyar-ne un tercer fins a l'última jornada tot i els conflictes que mantenia amb l'empresa per un nen consentit que se'ls va pujar a les barbes... en fi, tan dolent no deu ser. No només va jubilar a Schumacher sinó que obté resultats. Per tant, per a mi és un bon pilot independentment de l'equip, perquè entenc que la seva entrega personal, la seva implicació, és màxima. I això és una cosa que m'atrau molt de les persones, aquest efecte d'arrossegament per la seva força de convicció.

Veurem què passa diumenge a Sepang, un circuït tradicionalment favorable a l'asturià. És clar que, de moment, aquest any el mundial ha començat amb una sabata i amb una espardenya, amb un R28 que no tira i, tot i això, primera prova i quarts. Sort? Segurament, pels abandonaments. Però caldrà veure què passa si el cotxe va millorant... tot i que, aquest any sí, en Hamilton ho té realment bé. Ara, si això no millora, serà un any de transició en què, això sí, veurem a un pilot que, tot i això, s'entregarà, la qual cosa penso que és molt d'agrair. Especialment si parlem d'una persona que cobra un sou bestial per estar allà on està. Perquè pel mateix fer, podria rascar-se la panxa i no fer res.

Acabo amb uns detalls d'humor. I és que un dels principals patrocinadors, ING Direct, ha volgut treure rendiment fins i tot d'això que el cotxe ni tiri... (i això que va ser gravat abans que comencés el mundial)



i Renault se'n fot del canvi d'equip.



Suposo que tenen clar que pinten bastos aquest any. Ara que, per humor, el d'aquest acudit que m'he trobat a la xarxa que situa l'actual R-28 com una evolució moderna de l'antic R-8, hahaha.